Seguim en crisi...

Des de 2008 estem patint una crisi econòmica de talla mundial que, tot i que cada any diuen que la cosa millora, no ho fa pas. 

Centrant-nos en el cas d'Espanya, aquests greus problemes en economia han fet que el país al llarg d'aquests quatre anys hagi arribat a una taxa de desocupació del 22,9 % de la població activa (5.273.600 persones), convertint-se així en el país amb més aturats del món.

No és normal que un país com el nostre hagi de patir tan bruscament els efectes d'aquesta crisi quan l'any 2006 es va destinar a la construcció la majoria d'empreses, cosa que va fer que hi hagués moltíssim treball i sobretot, moltíssims joves que podien treballar sense haver de tenir uns estudis avançats.

Per sort, a casa meva la crisi no l'ha afectat molt, és a dir, puc estar contenta de que tant el meu pare com la meva mare tenen feina. Això sí, les retallades han fet molt mal.

La meva mare, al ser mestra, per tant, funcionaria, està patint baixades de sou durant tot aquest any. El meu pare, en canvi, no és funcionari, però com que és administratiu a un registre de la propietat, com que no hi ha massa treball a fer, cobra menys.

El meu consell per tots els joves que volen trobar un treball? Aprendre idiomes i marxar a l'estranger, que sembla ser que fora d'Espanya és on millor s'està.

França: això és enveja!

Tant els espanyols com qualsevol qui li agradi l’esport estarà d’acord amb mi en què aquesta blague* dels guinyols del Canal + francès no ha fet cap gràcia.

Es podria dir que tot ha sigut un atac de gelosia dels nostres veïns francesos i que en comptes de reconèixer que els esportistes espanyols són molt millors que els seus, han preferit atacar-los i així intentar amagar els seus fracassos en les seves pròpies competicions.

El més indignant de tot, però, és que fa uns dies, a França, els principals diaris d’esports van publicar articles que demanaven el per què de “l’onada anti-francesa” dels espanyols. Normal? No del tot...

En resum, qui val, val. Qui no val, no ha de buscar excuses i atacar els demés sense proves. Des de la Federació Espanyola dels esports haurien de pensar què fer davant aquesta situació i sancionar els francesos. No és just humiliar els millors esportistes d’un país i que els altres surtin “de rositas”.

*blague: broma en francès

L'adeu de Gemma Mengual a la natació sincronitzada

La natació sincronitzada és un esport molt maco del qual podem pressumir aquí Espanya per tenir esportistes tan bones com Gemma Mengual.

Una de les meves nedadores preferides de sincronitzada, Gemma Mengual, va decidir fa uns dies deixar la competició. Després de practicar aquest esport des dels 8 anys, ha arribat la seva hora de deixar enrere tot l'esforç, la dedicació i sobretot, les alegries que ha donat als seus seguidors.

Tenint en compte la seva roda de premsa, és normal que hagi posat fi a la seva carrera esportiva. Amb 34 anys i una filla a la que ha de cuidar, és difícil compaginar els entrenaments i la vida personal. A més, arriba un moment en què el cos diu "prou".

"Em retiro perquè ja he donat tot el que podia donar en aquest esport"

És una llàstima haver rebut aquesta notícia quan queden cinc mesos pels Jocs Olímpics de Londres 2012. També és veritat que seguim tenint molt bones nedadores a l'equip i confiem en elles per tornar a casa amb unes quantes medalles.

Club Atlético de Madrid

La temporada passada l'Atlético de Madrid no va acabar gaire bé a la classificació i els jugadors feien un futbol que no agradava als aficionats. La directiva va proposar canvis que, com de costum, no van arreglar res. Més aviat va ser al contrari. Van espatllar el projecte del tercer millor equip d'Espanya en relació amb diners, afició i història. Gràcies als pèssims resultats dels "colchoneros" don Enrique Cerezo va decidir comptar amb els serveis de l'ex-jugador argentí Diego Pablo Simeone com a preparador físic de l'entitat. L'afició no pot queixar-se ara mateix. En sis partits que porta "el Cholo" com a entrenador, l'equip porta tres victòries per golejada, tres empats a 0 i cada vegada hi ha un millor joc. La dada més important... estem a un punt de la màxima competició continental.

Personalment, com aficionada d'aquest club, penso que una bona gestió de l'entitat és fonamental perquè un equip arribi lluny. Els jugadors, com a professionals que són, haurien de veure que quan els contracten i els paguen unes quantitats immenses de diners -principalment sortits de l'afició- han de donar-ho tot per aquells colors. Han de demostrar que arriben a un club a fer feliç molta gent que confia en ells i dia a dia els dóna suport.

Aquest any sí. Aquest any és la nostra oportunitat de tornar a celebrar un títol i no deixar Neptú sense festa. POR UN HOY, POR UN MAÑANA ROJIBLANCO. ¡NADA MÁS!

2012 ja ets aquí !

M'agradaria tenir moltes novetats a explicar aquest any. En dos mesos, però, hi ha poca cosa a dir. És un any que el començo amb alegria, amb esperança i amb moltíssimes ganes de que arribi l'estiu. L'estiu passat no va ser gaire bo i tinc el pressentiment de que aquest estiu promet. Promet molt!

Seguint la línia del 2011, les meves inacabables lesions no m'abandonen. Vaig començar el 2012 desitjant no haver d'anar a urgències durant molt de temps. Per desgràcia, no s'ha complert.  A les tres setmanes d'any, ja em tornaven a tenir alla. És possible que em trobessin a faltar... Ai aquests metges! Com ja se sap, desig que es no és secret, desig que no es compleix.

Les meves amistats també han anat canviant amb el temps. Durant l'estiu passat vaig conèixer gent nova d'altres parts de Catalunya i d'Espanya i això m'ha servit per obrir-me una mica més i no estar tan centrada amb les mateixes persones sempre.

A vegades, només a vegades, la distància es bona i t'ajuda a confiar més en aquells que s'esforcen a trencar fronteres per continuar una bona amistat amb tu. Algunes persones, fins i tot, fan que aquesta confiança creï una relació molt més especial.

Aquest principi de 2012 el recordaré sempre per haver sigut l'any en què finalment he decidit deixar les classes de música. Des dels tres anys he estat rebent classes de llenguatge musical, piano i guitarra i, després de tant de temps he descobert que tinc altres aficions que em motiven molt més que no pas l'aprenentatge de música.

Com que als meus pares no els ha fet gaire il·lusió la meva decisió, insisteixen en què segueixi practicant perquè és una pena que tot aquest esforç i tots els diners invertits en tants anys de preparació, no serveixin per res. Qui sap si algun dia acabaré penedint-me d'haver deixat la música i acabo sent una pianista de reconeixement mundial?

Aquí és Nadal i estic content...

Nadal... El Nadal normalment es lliga amb la felicitat i l'amor compartit amb la família i els amics. Una època de l'any en que tot és bo, en el que s'intenta no tenir cap problema i fer de les poques vacances que disposem, unes vacances amenes i tranquil·les.

És curiós que no tothom té la mateixa sort de gaudir de les festes nadalenques de la mateixa manera, i aquest Nadal, podríem dir que jo no he sigut una de les afortunades.

Tot semblava que anava bé. Unes notes bones, tothom sa, bona relació amb els amics... Tot bé, no m'hi podia queixar. Això sí, va ser arribar a Madrid on ens repleguem tota la família per passar les vacances junts i vam tenir la mala sort de que ens obrissin el cotxe i ens robessin els regals dels cosins petits.

Bona sort va ser pels lladres, que si no tenien regals, els van aconseguir a temps... Tot i així, podríem dir que els hem d’agrair que no ens haguessin destrossat el cotxe o trencat el motor o posat cap bomba. El que si que van aconseguir va ser que tornéssim a casa amb un disgust i amb poques ganes de tornar a la capital.

En resum, el 2011 ens va portar poca felicitat, al menys a finals d'any, però el 2012 sembla que ha començat molt millor i esperem que acabi tan bé com va començar.